Perpinyà, un any més...

© Araceli Merino, entrada a l'església des Dominicains, 

Visa pour l'image de Perpinya, Setembre 2013
Nikon D800, Nikkor 24-70

... i ja son 25 edicions d'una de les cites de referència en el món del Fotoperiodisme internacional:“Visa pour l’image”. En aquests anys, des del 1989, tots els noms propis d'aquesta especialitat gràfica han anat passant per aquest punt de trobada durant les primeres setmanes de setembre. Enguany fins i tot el cèlebre Don McCullin, un dels que faltava, amb una colpidora selecció d'imatges d'enfrontaments diversos (Vietnam, Irlanda del Nord, Líban, etc...) sota el títol genèric de “La pau impossible”.

 © Araceli Merino, Fotos al Convent des Minimes, 

Visa pour l'image, Perpinya, Setembre 2013
Nikon D800, Nikkor 24-70

Si, ja se... els que em coneixeu no m'associeu gaire al fotoperiodisme. És cert, en general em trobo més còmoda amb el que m'agrada anomenar fotografia lenta: imaginar una imatge al cap i anar-la elaborant “in situ”. Angle, llum, proporció, etc. El fotoperiodisme tendeix a la fotografia ràpida, a captar el moment, si, però infinitament més efímer que les llums extremes de l'albada o l'hora blava. 

És com la cuina. Cada recepta demana temps i atencions diferents. El que no canvia tant és el temps que li dediquem a la taula. Tot un matí de feina pot desaparèixer en menys de 5 minuts. Aquesta és també la sensació que segur més d'un tenim passejant pels diferents espais del “Visa pour l’image”. Tanta lluita, tant de sofriment, tanta impunitat, tanta injustícia i els fotoperiodistes allà, jugant-se la vida (com Joao Silva, del New York Times, que va patir l'amputació de les dues cames). Tanta feina feta, alguna força recent com les fotos de Síria de Goran Tomasevic de Reuters o Jerome Sessini de Magnum, i que nosaltres devorem en les poques hores d'una plàcida tarda de finals d'estiu.

© Araceli Merino, Finestra entre 2 fotos (Joc visual), 

Visa pour l'image, Perpinya, Setembre 2013

Nikon D800, Nikkor 24-70

En el cap també la deformació inevitable de la mirada del fotògraf, buscant textures contrastades, enquadraments auris, elements en definitiva que també formen part del segell de cada fotògraf. És fàcil observar com cadascun resol l'eterna dialèctica forma/contingut, buscant el patiment humà en estat pur o jugant amb línies i espais en el context de ciutats destruïdes per combats.

 © Araceli Merino, Convent des Minimes, 

Visa pour l'image, Perpinya, Setembre 2013

Nikon D800, Nikkor 24-70

La suau brisa que bufava mentre anàvem pel carrer a buscar el cotxe per tornar a casa acompanyava el nostre silenci amarat d'una gran sensació d'impotència. Veritablement la pau sembla impossible.

P. D.
Altres entrades sobre edicions anteriors en aquest bloc:
· Visa pour l'image 2009
· Visa pour l'image 2012

El mur de Berlin

© Araceli Merino, Fragment conservat del mur, Berlin, Alemanya 2012.

Olympus E-5, Zuiko 12-60

Qui no recorda la tardor del 1989. Tots estàvem pendents del que passava a l'altra banda del teló d'acer. El mur va caure. Tot? gairebé. Tothom tenia moltes ganes de fer-lo desaparèixer per sempre. Però en el darrer instant es va decidir deixar-ne una petita part. És evident que cal que aquesta mena de coses no s'oblidin. Potser per això, amb tants "murs" que ens poden amenaçar, jo també he volgut deixar aquest petit testimoni. La foto està feta en el que era la banda comunista. De fet, he estat temptada de deixar-la en blanc i negre, en el més pur estil fotoperiodístic, testimoni del que va ser una societat sense llibertat que somniava en veure el "món" (world) a l'altra costat.

Berlin avui és una ciutat atractiva, inquieta, creativa, polièdrica, que cala fins el moll de l'os. En resum... una ciutat en colors.

Ararat, símbol d'Armènia

©Araceli Merino. Monestir de Khor Virap, Armènia, 2011

Olympus E-5 + Zuiko 12-60

Noè, després del diluvi, va encallar la seva arca al damunt del cim nevat que apareix al fons d'aquesta foto. A partir d'aquest relat bíblic el poble armeni venera aquesta muntanya com a veritable símbol del que ja fa molts segles és el centre espiritual del seu país. Centre només espiritual, ja que a nivell polític el mont Ararat avui pertany a Turquia juntament amb una bona part del que eren les regions de l'oest d'Armènia. El genocidi armeni perpetrat i no reconegut pels turcs a l'entorn de 1915 (1,5 milions d'armenis assassinats) fa que la contemplació de l'Ararat esdevingui el símbol d'alguna cosa més que un territori perdut. El punt d'observació més proper dins del territori armeni és aquest preciós monestir de Khor Virap (iniciat al s. VIIè), situat al costat de la frontera (infranquejable) actual i a 15 km de distància de la muntanya de Noè.

El silenci punyent d'Oradour-sur-Glane

©Araceli Merino, Oradur-sur-Glane (Limousin, França) 2010
Olympus E-3, Zuiko 9-18

En mig d'un silenci només trencat pel so de l'obturador de la càmera, el visitant hi passeja deixant que el profund dolor del record que evoquen les parets caigudes i els ferros retorçats d'aquella ciutat fantasma vagin glaçant l'ànima. Res al món val la pèrdua d'una sola vida humana. Els 642 ciutadans innocents (190 homes, 245 dones i 207 nens) assassinats per un escamot de la divisió SS Das Reich el migdia del dissabte 10 de juny de 1944 i després cremats en el tranquil poble d'Orador de Glana, al cor de la regió francesa del Llemosí, segueixen allà, presents en el silenci, ferms com el cable de l'antic tramvia o els cotxes incinerats al mig del carrer, fent que el record d'aquella atrocitat es conservi a la memòria.

Que no es repeteixi mai més!

La guerra de Vietnam

© Araceli Merino, palau imperial de Hué (Viernam) 2006

Konica Minolta Dimage A2 (7.2-50.8mm / 1:2.8-3.5 APO)

La guerra de Vietnam és una de les tristament més populars del segle XX, gràcies en gran mesura a l'extraordinària repercussió que ha tingut en el món del cinema. El turista que visita Vietnam en l'actualitat encara troba nombroses seqüeles de tot plegat, com les que es poden apreciar en algunes parts del palau de l'antiga ciutat imperial de Hué, on va viure la darrera dinastia d'emperadors vietnamites. Un palau construït en imitació a la ciutat prohibida de Pekín, en petit, i que durant la guerra (que va acabar el 1975) va veure combats cos a cos dins de les seves instal·lacions, com encara ho reflecteixen alguns racons com el de la foto. La Unesco l'ha considerat patrimoni de la humanitat. De mica en mica, la seva restauració va deixant enrere un passat que cal no oblidar per a que no es repeteixi mai més.

Allò que el mar no s'endugué...

© Araceli Merino, Mataró 2009
Olympus E-3, Zuiko 9-18

...i que fora bo que no s'endugui mai: el record de les guerres que enfronten germans i que maten innocents. Que la memòria de tanta destrucció, de tanta fam, de tant dolor, de tanta macabra inutilitat no s'oblidi mai, simplement... per que no es repeteixi mai més! A cap lloc del món!

Foto d'un dels búnquers de la guerra civil espanyola (1936-39) conservats a la platja de Mataró.

El preu de la guerra

© Araceli Merino, Corbera d'Ebre (Terra Alta, Catalunya) 2008
Olympus E-510, Zuiko 14-54

Corbera d'Ebre és el testimoni cru i silenciós dels desastres de la guerra. Entre runes i camins de terra, amb el so solitari del vent, les restes d'aquest poble bombardejat durant la guerra civil (1938) mantenen intacte el record d'allò que no s'ha de repetir mai més.