"Cementiri de Sinera, dues mirades" Exposició al Col·legi Aparelladors de Mataró

© Araceli Merino, Cementiri de Sinera (Arenys de Mar, Maresme) 2012. 

Escultura de Josep llimona (1922) 

Nikon D-800, Nikkor 24-70 

La serena i reflexiva bellesa de les escultures d'artistes de principis de segle XX com Llimona, Vallmitjana, Carcassó, Barrera o Ventura... son el testimoni silenciós dels sovintejats passejos que a principis dels anys 40 Salvador Espriu va fer pel Cementiri d'Arenys de Mar. La contemplació d'aquella llum i aquell silenci en temps de postguerra evoca en el poeta l'essència del paradís perdut. Ha estat resseguint el camí del silenci i la serena claror de Sinera d'on han sortit les "mirades" que us hi proposem. 

Juntament amb la pintora Carme Riera, el proper Divendres 13 de desembre de 2013 a les 19.30 h. inaugurem l' Exposició "Cementiri de Sinera: Damunt la mar en calma, dues mirades" de fotografies i pintures, al Col·legi d'aparelladors de Mataró (carrer Xammar, 63, de Mataró, Maresme), dins del actes de l'Any Espriu, amb motiu del Centenari del naixement de l'escriptor català Salvador Espriu (1913-1985). 

Estarem molt contentes si ens hi acompanyeu. No hi faltarà una copa de cava per celebrar-ho! L'exposició estarà oberta fins el dissabte 4 de gener 2014. La podreu visitar els dijous, divendres i dissabtes de 18.30h a 20.30h L'entrada és sempre gratuita.

Els colors del Montseny

© Araceli Merino, Montseny (Catalunya), 12 de Novembre 2013

Nikon D800, Nikkor 24-70

En tots aquests anys he conegut molts fotògrafs, tant aficionats com professionals, que sempre reservem alguns dies de finals d'octubre i/o novembre per retrobar-nos amb la tardor en espais de privilegi com la Vall d'Aran, molts indrets del Pirineu, La Garrotxa o El Montseny, per citar-ne alguns, i després omplir de tardor blocs, Facebooks... Senzillament és un plaer irresistible!

Un grup de gent dels darrers cursos que varem fer de fotografia i Photoshop van proposar de fer una sortida pràctica per aprofitar aquest moment de l'any. Per tant, si us ve de gust captar amb la vostra càmera aquests intensos i efímers colors de la tardor, el proper dissabte, dia 23 de novembre de 10.00 a 13.00 h. farem una Passejada fotogràfica pel Montseny organitzada per Alguema Cultural.

Anirem a la recerca d'espais i racons òptims per captar veritables postals de tardor d'aquests entorn privilegiat, tot aprofundint en tècniques i recursos fotogràfics que ens permetin aprofitar en cada moment la llum i els espais d'aquest moment tant singular de l'any, amb aigües de seda i el seus característics tons ocres inspiradors i evocadors de paisatges melangiosos que justament en aquestes dates es manifesten en tot el seu esplendor pels camins, rierols i fagedes del Montseny.

Per a més informació i inscripcions podeu anar al web... d'Alguema Cultural.

Ancorat a la sorra

© Araceli Merino, Port de Fuglafjordur, Illes Fèroe (Dinamarca), Agost 2013
Nikon D800, Nikkor 24-70

En les darreres setmanes, arran del curs fet sobre Photoshop, he sovintejat moltes converses a l'entorn de les tècniques de revelat, el rang dinàmic dels HDR, les modes i les inevitables opinions a favor i en contra de les diferents tendències. En els tractats d'interpretació de la música dels segles XVII i XVIII, quan es parla dels criteris d'ornamentació i improvisació aplicables, la recomanació final de molts teòrics acaba sent "el bon gust". Clar que ningú especifica que és això exactament. 
Parlant de fotografia, penso que en un moment com l'actual en que la tecnologia ens permet tantes opcions diverses en l'ús de la càmera així com en el revelat amb l'ordinador, seria molt interessant recuperar aquella vella premissa dels tractats musicals del barroc i aplicar el bon gust que ens permetés emprar de la manera més adequada totes les eines que tenim a l'hora de fer i revelar fotografia. Però com que al segle XXI seguim sense saber que és exactament el bon gust, aleshores el criteri final acaba sent, com en el segle XVIII, el que aplica cadascú. Davant de la fotografia d'alt rang dinàmic (HDR) no se si mai arribarà a existir un consens més o menys general. Potser tampoc fa falta. N'hi ha prou amb si us agrada o no.

Retocar o Revelar? (Curs de Photoshop)

© Araceli Merino, Bardenas Reales, Navarra 2012.

Olympus E-5, Zuiko 50-200

Per molta gent la paraula revelar s'associa a la imatge d'una cambra fosca, una ampliadora, tres cubetes amb líquids i un lloc on posar a assecar les imatges ja revelades. Ja en els temps digitals també ha calgut re-inventar (com tantes altres coses) la paraula revelat, que ara fa referència a la utilització d'alguna aplicació informàtica, com ara Photoshop, per agafar els fitxers que surten de la tarja de la nostra càmera i treure'n el màxim profit de la llum, de l'enquadrament, de l'enfocament, la correcció de colors, els nivells, el contrast, les capes, etc... Una de les discussions que tenen més atrafegada a molta gent d'aquest món és establir on està la frontera entre revelar i retocar, i d'aquí a reflexionar sobre que és fotografia i que no ho és.

Però a nivell d'usuaris crec que el que acabem desitjant tots és poder millorar la qualitat d'aquelles fotografies que hem fet en els moments més inoblidables de la nostra vida com ara celebracions, viatges, etc... Aquesta és la filosofia del CURS de PHOTOSHOP que oferiré els divendres dies 27 de setembre, 4, 18 i 25 d'octubre a l'Institut Europeu de Barcelona (Passeig de Sant Joan, 110) de les 18.00h a 21.00h. L'organitzen els amics de l'associació "Alguema cultural" i trobareu tota la informació (Matriculació, preu, etc...) clicant aquí a la seva web. Si veniu, garantit que aprendrem i alhora passarem unes bones estones amb la fotografia.

Perpinyà, un any més...

© Araceli Merino, entrada a l'església des Dominicains, 

Visa pour l'image de Perpinya, Setembre 2013
Nikon D800, Nikkor 24-70

... i ja son 25 edicions d'una de les cites de referència en el món del Fotoperiodisme internacional:“Visa pour l’image”. En aquests anys, des del 1989, tots els noms propis d'aquesta especialitat gràfica han anat passant per aquest punt de trobada durant les primeres setmanes de setembre. Enguany fins i tot el cèlebre Don McCullin, un dels que faltava, amb una colpidora selecció d'imatges d'enfrontaments diversos (Vietnam, Irlanda del Nord, Líban, etc...) sota el títol genèric de “La pau impossible”.

 © Araceli Merino, Fotos al Convent des Minimes, 

Visa pour l'image, Perpinya, Setembre 2013
Nikon D800, Nikkor 24-70

Si, ja se... els que em coneixeu no m'associeu gaire al fotoperiodisme. És cert, en general em trobo més còmoda amb el que m'agrada anomenar fotografia lenta: imaginar una imatge al cap i anar-la elaborant “in situ”. Angle, llum, proporció, etc. El fotoperiodisme tendeix a la fotografia ràpida, a captar el moment, si, però infinitament més efímer que les llums extremes de l'albada o l'hora blava. 

És com la cuina. Cada recepta demana temps i atencions diferents. El que no canvia tant és el temps que li dediquem a la taula. Tot un matí de feina pot desaparèixer en menys de 5 minuts. Aquesta és també la sensació que segur més d'un tenim passejant pels diferents espais del “Visa pour l’image”. Tanta lluita, tant de sofriment, tanta impunitat, tanta injustícia i els fotoperiodistes allà, jugant-se la vida (com Joao Silva, del New York Times, que va patir l'amputació de les dues cames). Tanta feina feta, alguna força recent com les fotos de Síria de Goran Tomasevic de Reuters o Jerome Sessini de Magnum, i que nosaltres devorem en les poques hores d'una plàcida tarda de finals d'estiu.

© Araceli Merino, Finestra entre 2 fotos (Joc visual), 

Visa pour l'image, Perpinya, Setembre 2013

Nikon D800, Nikkor 24-70

En el cap també la deformació inevitable de la mirada del fotògraf, buscant textures contrastades, enquadraments auris, elements en definitiva que també formen part del segell de cada fotògraf. És fàcil observar com cadascun resol l'eterna dialèctica forma/contingut, buscant el patiment humà en estat pur o jugant amb línies i espais en el context de ciutats destruïdes per combats.

 © Araceli Merino, Convent des Minimes, 

Visa pour l'image, Perpinya, Setembre 2013

Nikon D800, Nikkor 24-70

La suau brisa que bufava mentre anàvem pel carrer a buscar el cotxe per tornar a casa acompanyava el nostre silenci amarat d'una gran sensació d'impotència. Veritablement la pau sembla impossible.

P. D.
Altres entrades sobre edicions anteriors en aquest bloc:
· Visa pour l'image 2009
· Visa pour l'image 2012

Les Illes Fèroe

© Araceli Merino, Panoràmica a l'illa de Mykines, Illes Fèroe (Dinamarca), Agost 2013
Nikon D800, Nikkor 24-70

Va ser baixar de l’avió, agafar el cotxe que havíem llogat, sortir del petit aeroport de Vagar i sentir com es desencaixava la mandíbula inferior... efectivament, com Stendahl descobrint Florència. Aquesta vegada era la bellesa de la natura en estat pur. Bellesa perduda en mig de l’Atlàntic. Bellesa sense parar que es perd ens els profunds horitzons sobre el mar, enmig dels fiords, al cim de les muntanyes sovint coronades per mars de boira. El color de les Fèroe és el verd, sobretot a la primavera i l’estiu. Però us he de confessar que si fer una fotografia és captar allò que posem davant la nostra càmera, en aquest paradís és molt fàcil fer fotos impressionants. Simplement cal posar la càmera en qualsevol lloc... i voilà!

© Araceli Merino, Creix la boira a l'Illa d'Eysturoy, Illes Fèroe (Dinamarca), Agost 2013
Nikon D800, Nikkor 24-70

Els pocs més de 55.000 habitants de les illes Fèroe es reparteixen per tots els seus petits poblets, sempre al costat del mar, creant una densitat mínima de població. Una profunda sensació de tranquil•litat i serenor es barreja amb el vent, l’humitat del mar, una temperatura de poques oscil•lacions (entre 7 i 12 graus quasi tot l’any) i la seva llum genuïnament septentrional, esbiaixada, que convida al silenci, al gaudi de l’ànima, a oblidar les cabòries i a deixar que el pensament es perdi a través de la mirada.

© Araceli Merino, Fiord de Saksun, illa de Streymoy, Illes Fèroe (Dinamarca), Agost 2013
Nikon D800, Nikkor 24-70

Quan es parla de les Fèroe sempre surten tres arguments: “illes què...?”, “No és aquí on cacen balenes?” i “...em sembla que tenen un equip de futbol que...”. Cert! Però per ara deixeu-me que em quedi com Stendahl després de descobrir Florència davant d'aquest espectacle de la natura.

Focs de festa

© Araceli Merino, Focs de la Festa Major de Mataró (Maresme), Juliol 2013

Nikon D800, Nikkor 70-200

Un angle de luxe per a un esdeveniment molt arrelat a la Festa Major de Mataró... els focs de "Les Santes"! La platja s'omple de gent a vessar cada nit del 27 de juliol a les 23.00h (Preneu nota si hi voleu venir el proper estiu). Davant d'aquesta foto us podria parlar dels petits parèntesis de festa enmig de temps no gaire fàcils. Fins i tot entrar a reflexionar sobre aspectes més tècnics dels que quasi mai no parlo en aquest espai com ara la nitidesa potencial dels 36 Mp de la D800, la seva resposta increïble en isos alts o bé el seu pes horrible (per mi), tant físic com d'espai al disc dur. També us podria parlar d'alguns projectes, com ara un curs de Photoshop que faré al setembre o unes exposicions pel desembre i pel gener, però això ja ho podreu llegir a la Secció de cursos d'aquest web. L'agost no és temps per pensar gaire. Això ho deixem per a... l' "examen de recuperació de setembre". 

Per ara, és ben senzill... gaudiu intensament de l'estiu i de la fotografia!

UN ANY DESPRÉS... a Darnius (Alt Empordà)

Crec que és impossible oblidar el dia 22 de juliol de 2012. Un d'aquells dies en que tots plegats ens vàrem enganxar als mitjans de comunicació per primer saber i després entendre que és el que havia passat. Recordo aquella tarda de diumenge escoltant el seguiment que en va fer Catalunya Ràdio des del cotxe. Algunes setmanes després hi vaig anar a veure'n les seqüeles i a preparar un futura sortida fotogràfica suggerida per la gent de l'Associació Artística Cabanelles. L'espectacle era colpidor i les emocions creuades. La destrucció demolidora de les flames i la intensa olor de cendra començava a barrejar-se amb els nous brots verds que naixien de les branques socarrades.

© Araceli Merino, bosc cremat de l'Alt Empordà, Catalunya 2012.

Olympus E-5, Zuiko 9-18

Ja fa uns mesos que els responsables de l'organització d'aquesta exposició "Un any després" promoguda per l'Ajuntament de Darnius (Alt Empordà) a la seva Sala Museu, es varen posar en contacte amb mi per demanar-me la foto que esteu veient per posar-la al cartell anunciador. L'exposició està formada per més de 300 fotos fetes per gent de la població amb les que s'evoca el record de la transcendència natural i humana d'aquells focs. També s'hi han organitzat activitats paral·leles.

Us deixo un parell més d'escenes d'aquell moment. Les paraules sobren!

 

© Araceli Merino, bosc cremat de l'Alt Empordà, Catalunya 2012.

Olympus E-5, Zuiko 9-18

 

 

© Araceli Merino, bosc cremat de l'Alt Empordà, Catalunya 2012.

Olympus E-5, Zuiko 50-200

Mont Saint Michel

© Araceli Merino, Mont Saint Michel, Normandia (França), Maig 2013

Nikon D800, Nikkor 24-70

Una de les siluetes més fascinadores i inquietants que sóc capaç de recordar és la d’aquesta abadia del Mont Saint Michel (s. XIV), situada a un kilòmetre de la costa nord de França en el punt que separa la Bretanya de la Normandia. Gran part de la seva popularitat es deu també al fet que l’accés tradicionalment s’ha fet aprofitant les hores de marea baixa ja que en algunes ocasions la marea alta cobreix l’única franja de terra que fa de camí.

En el moment de fer aquesta foto, a primera hora d'un matí boirós de maig (2013), ja havien començat unes obres mastodòntiques d’ampliació i millora d’aquest accés que duraran fins el 2015 i que fan que ara calgui aparcar abans d’accedir al darrer nucli comercial i hoteler que hi ha just al davant. La resta de l’accés fins arribar a l'illa s’ha de fer a peu o amb llançadores.

© Araceli Merino, Mont Saint Michel, Normandia (França), Maig 2013

Un dels establiments que també va fer popular aquest indret va ser la taberna de l’Annette Boutiaut (1851-1931) situada a l’entrada de l’abadia. Les seves truites eren fa un segle el menjar obligat de tots els visitants de totes les categories socials, d'aquí que l'Anette fos popularment coneguda com la Mère Poulard (la mare pollastrera). Avui, l’antiga taberna ha esdevingut un turístic restaurant, centre d’una cadena d’expansió creixent, situat en un dels accessos més concorreguts de l’illa.  Aquest solitari moment abans del capvespre és quasi un miratge ja que per aquesta porta habitualment la densitat de turistes fa que no hi càpiga una agulla.

© Araceli Merino, Mont Saint Michel, Normandia (França), Maig 2013

Nikon D800, Nikkor 24-70

Serena contemplació de les ombres de tarda de les inconfusibles puntes de l’abadia del Mont Saint Michel reflectides sobre la marea baixa.

Jueu al mur de les lamentacions

© Araceli Merino, Jueu amb Tefilin al Mur de les lamentacions, Jerusalem 2012.

Olympus E-5, Zuiko 12-60

En el moment de la pregària, al davant del mur de les lamentacions, el jueu va interrompre el seu prec girant de cop la seva mirada cap a l'objectiu de la càmera. No sempre hi ha temps per configurar la càmera amb els paràmetres òptims quant el "moment" és el que mana, pero està clar que uns paràmetres òptims son un gran aliat de qualsevol fotògraf, tant professional com aficionat.

Parlant de configuració, el diumenge dia 2 de juny a Premià de Dalt, de 10h a 14h, vàrem fer un taller sobre l'exposició en fotografia, organitzat per Merce-AR. En aquest taller vam parlar d'enfocament, desenfocament, llum, nitidesa, soroll fotogràfic... en definitiva de quins sons els paràmetres que cal tenir en compte per aconseguir una exposició perfecte.

Foto analògica i Don Quixot. Tornen els clàssics!

©Araceli Merino, Campo de Criptana, La Mancha, 2010. 

Olympus E-3, Zuiko 12-60

Ja fa uns quants mesos que la gent de l'Espaifotografic.cat em varen comentar que organitzaven un gran Festival de fotografia analògica, química i argèntica... el Festival REVELA-T els dies 24, 25 i 26 de maig de 2013. Una oportunitat daurada per a molts de retrobar el que havia estat la quotidianitat de tots els fotògrafs fins fa no gaire. També una ocasió fantàstica per a les noves generacions de reviure l'esperit i alhora d'aprendre de les antigues tècniques. Arran d'això, els records de la fotografia analògica han sortit en moltes converses amb els col·legues del gremi, tots evocant les llargues estones seguint el ritual de la cambra fosca, l'ampliadora, les tres cubetes, l'olor característica dels líquids i la indubtable fascinació de veure com la imatge apareixia del no res en aquella estampa fotogràfica, en el meu cas sempre en blanc i negre. Encara conservo el meu modest equip que ja fa molts anys però que no faig servir.

L'altra dia una ex-alumna, la Dolors, tot parlant de com es descolorien les fotos antigues en paper, em deia que amb això de la fotografia analògica semblàvem tots plegats una mica Quixots... em va deixar pensativa. L'evolució de la fotografia des dels temps de Monsieur Niepce és la que és i les tècniques químiques, potser no tan còmodes avui, continuen sent una veritable referència per a tothom: quantes grans fotos analògiques son reproduïdes de forma constant en el nostre paisatge quotidià?
A més, darrerament els molins s'estan tornant gegants i ara, més que mai, cal que torni el Quixot i ens il·lumini,  i molt, amb la seva rauxa meravellosament lúcida.

P. D.

NB - 1 Foto amb tractament de color imitant el sistema analògic.
NB - 2 El actor en el papel de Quijote se llama Miguel Angel. Muchas Gracias al amigo Chenfy por la información. Por cierto, en su blog encontrareis maravillosas fotos de los molinos de Campo de Criptana y de otros bellos rincones de La Mancha.

Jerusalem

© Araceli Merino, panoràmica de Jerusalem 2012.

Olympus E-5, Zuiko 12-60

Aquesta és la mítica ciutat de Jerusalem vista des de la muntanya de les oliveres, amb la gran mesquita al centre de la imatge ocupant avui l'antic emplaçament del temple dels temps de Jesucrist. Custodiant la ciutat hi veureu la muralla on encara s'hi aprecia tapiada la més antiga de les 8 portes de la ciutat antiga de Jerusalem... la Porta Daurada per la que va entrar Jesucrist.

A Jerusalem tot es viu amb intensitat. La fe de molts dels seus visitants, les sorolloses mescles d'oracions musulmanes amplificades per megafonia, les silencioses pregàries jueves al mur de les lamentacions, el pes de la història que es percep a cada racó, la calma tensa de la convivència de les diferents faccions sovint extremistes de  les tres grans religions monoteistes, el clima xafogós de l'estiu, la llum i en definitiva les sensacions de qualsevol persona que es passegi per una ciutat com aquesta. Els mateixos israelians no es cansaven de dir que "Mentre Jerusalem resa, Haifa treballa i Tel-Aviv es diverteix...". Son tantes les coses a explicar, des de la bronca d'una àvia integrista per portar una samarreta amb tirants pel carrer, al fervor social en la nit de sàbat o els helicòpters que patrullaven, particularment a la zona de costa, amb els torpedes carregats. Però també un col·lectiu important de gent a qui no sembla preocupar-los gaire saber si Deu dorm o no per vetllar el poble d'Israel, s'estimen més ser curosos en renovar cada dos anys les seves màscares antigàs per mantenir-ne intacta l'eficàcia en cas de necessitat.

Sau, cinc anys després

© Araceli Merino, llum extremes al Pantà de Sau, abril 2013
Nikon D800, Nikkor 24-70

Cada any, quan comença el mes d'abril, recordo l'extrema sequera que la tarda del dimecres 9 d'abril de 2008, em va portar a visitar l'antic poble de Sau (Osona) que aleshores havia emergit d'entre les aigües de l'embassament que el cobreix des de 1969. Retornar a Sau és com una mena de ritual de celebració d'aniversari que he anat repetint el 2009, el 2010, el 2011, i el 2012. Un ritual que comença cada any anotant el dia 9 d'abril de l'any següent a l'agenda i que quan arriba el dia, durant el camí d'anada i tornada no puc deixar de fer balanç de passat i alhora pensar en projectes de futur.

Els temps son els que son. Enguany he estat molt poc activa al blog i no he pogut seguir l'activitat d'alguns fotògrafs que m'agraden i de qui aprecio molt el seu treball. Tots els trobareu barrejats entre els enllaços diversos d'aquesta web. Ha estat un any dur en determinats aspectes però interessant en d'altres. Sovint m'han vingut ganes d'explicar-vos algunes experiències fotogràfiques d'aquelles que agrada llegir i compartir, donant així un petit gir al blog amb cròniques, treball pedagògic, experiments, fins i tot incidir en un vessant més social.

El que si que us he de confessar és que cada any em costa més imaginar cap a on va tot plegat. Em costa per que no vull ser pessimista. Per tant, amb la serena tranquil·litat que em va deixar la contemplació de les llums extremes de l'escena que esteu veient, vaig pensar que seguiria fidel al camí que m'ha portat fins aquí. Si no passa res, el 9 d'abril del 2014 tornaré a Sau, tornaré a fer balanç de passat, projectes de futur i us tornaré a donar les gràcies de tot cor, a tots el que us passeu per aquí, ni que sigui de tant en tant.

Moltes gràcies pel luxe de les vostres visites!

Autoretrat

©Araceli Merino, Bardenas Reales, Navarra, 2012.

Nikon D-800, Nikkor 14-24

Després d'un mes d'activitat entre classes, exposicions (meves i d'amics), sessions d'estudi, algun reportatge, reunions, projectes... arriba el moment de desconnectar encara que només sigui per uns dies i desaparèixer amb la família. Clar que segur que molts penseu que darrerament ja estic "desapareguda" al blog i teniu raó. Per si algú em troba a faltar, aquí us deixo un autoretrat. Encara recordo aquella meravellosa llum esbiaixada d'una inoblidable i solitària albada d'hivern perduda per les Bardenas. 
Per cert, espero que no em confongueu! :-)

Exposició "Cementiri de Sinera, dues mirades" Arenys de Mar · Any Espriu

© Araceli Merino, Cementiri de Sinera (Arenys de Mar, Maresme) 2012.

Escultura de Josep llimona (c. 1922) 

Olympus E-5, Zuiko 50-200

Juntament amb la pintora Carme Riera, el proper divendres dia 1 de març, a les 20 h, inaugurem l' Exposició "Cementiri de Sinera: Damunt la mar en calma, dues mirades" de fotografies i pintures sobre el Cementiri de Sinera, al Centre Cultural Calisay d'Arenys de Mar, dins del actes de l'Any Espriu, amb motiu del Centenari del naixement de l'escriptor català Salvador Espriu 1913-1985.

El maig de 1945 Espriu va publicar el seu primer gran llibre de poemes titulat "Cementiri de Sinera" on a partir de la contemplació de la llum i el silenci d'aquella "petita pàtria que encercla el cementiri..." reflexiona sobre el temps, els paradisos perduts i la mort, en mig d'un moment de penúria tant personal com del país. Ha estat resseguint el camí del silenci i la serena claror de Sinera d'on han sortit les "mirades" que us hi proposem.

L'entrada es lliure. Estarem molt contentes si ens hi acompanyeu. No hi faltarà una copa de cava per celebrar-ho! L'exposició estarà oberta del dia 1 al 31 de març i es podrà visitar els divendres (18h a 20.30h), dissabtes, diumenges i festius (de 11h a 13h i de 18h a 20.30h)

Splash!

©Araceli Merino, estudi, 2013.

Nikon D-800, Nikkor 24-70, Flaix

Com veieu, he començat l'any jugant amb llum i aigua.... clar que era mentre preparava material pensant en el nou Curs de fotografia que comença dissabte que ve (19 de gener) a Barcelona. El nou any comença amb alguns projectes engrescadors: més cursos i alguna exposició com la que estem preparant de cara al març, de la que ja us informaré. Moltes idees sobre la taula i encara més ganes que el nou any ens somrigui a tots.

Per una nova llum!

©Araceli Merino, Bardenas Reales, Navarra, 2012.

Nikon D-800, Nikkor 14-24

Com de costum en aquestes dates el meu missatge serà curt, previsible, però molt sincer...
...que el 2013 ens mostri en el seu horitzó una nova llum d’esperança i de felicitat per a tots.
Mentre el nou any arriba, gaudiu d'unes bones festes!

Freak & mad

© Araceli Merino, Berlin, Alemanya 2012.

Olympus E-5, Zuiko 12-60

En mig del desori i la bogeria d'aquests temps que ens toca viure, encara ens queda l'oportunitat de poder propiciar espais en blanc on les persones intentem construir un missatge nou d'il·lusió i d'esperança.

El paradís

© Araceli Merino, Perafita (Lluçanès, Osona) 2011.

Olympus E-3, Zuiko 12-60

Moltes vegades penso que el paradís només és un estadi de la felicitat, segurament més efímer del que tots voldríem. Però si existeix segur que hi conflueixen la bellesa, l'aire pur i la sensació de llibertat.

Nuances pour l'image

©Araceli Merino. Perpinyà, 2012

Olympus E-5 + Zuiko 9-18

 

"Nuances (tons, matisos...) pour l'image". Si, un joc de paraules a partir del nom més que conegut d'una de les fires de fotoperiodisme de referència: Visa pour l'image, de Perpinyà. Un joc de paraules o un eufemisme? Perpinyà, es manté fidel cada setembre als seus principis. Tot un referent que intento no perdre'm. Els tons, els matisos... son per a un temps que de l'ofici de fotògraf, com de tantes altres coses, en fa un lànguid joc d'ombres.

Vida després del foc

© Araceli Merino, bosc cremat de l'Alt Empordà, Catalunya 2012.

Olympus E-5, Zuiko 9-18

 

 

La petjada que el foc ha deixat aquest estiu ha estat realment gran. Les escenes que varem veure i viure no van deixar a ningú indiferent. Confesso que alguns dies més tard se'm va fer inevitable resseguir aquell camí de cendres. D'aquella experiència em va frapar l'aspecte quasi fantasmagòric que presentaven totes aquelles arbredes carbonitzades amb una intensa olor a cendra i alhora com la vida ressorgia de forma incipient entre el brancam.

Una experiència que em va semblar prou atractiva com perquè la puguem compartir en una passejada fotogràfica per alguns dels indrets més impactants de l’àrea afectada de l'Alt Empordà, que hem organitzat de cara al proper dissabte 20 d'octubre pel matí (de 10h a 13h aproximadament).

Per a més informació podeu visitar la web de l'Associació organitzadora "Artistica Cabanelles"

El mur de Berlin

© Araceli Merino, Fragment conservat del mur, Berlin, Alemanya 2012.

Olympus E-5, Zuiko 12-60

Qui no recorda la tardor del 1989. Tots estàvem pendents del que passava a l'altra banda del teló d'acer. El mur va caure. Tot? gairebé. Tothom tenia moltes ganes de fer-lo desaparèixer per sempre. Però en el darrer instant es va decidir deixar-ne una petita part. És evident que cal que aquesta mena de coses no s'oblidin. Potser per això, amb tants "murs" que ens poden amenaçar, jo també he volgut deixar aquest petit testimoni. La foto està feta en el que era la banda comunista. De fet, he estat temptada de deixar-la en blanc i negre, en el més pur estil fotoperiodístic, testimoni del que va ser una societat sense llibertat que somniava en veure el "món" (world) a l'altra costat.

Berlin avui és una ciutat atractiva, inquieta, creativa, polièdrica, que cala fins el moll de l'os. En resum... una ciutat en colors.

El pescador

© Araceli Merino, Llac Inle (Myanmar) 2008

Olympus E-510, Zuiko 14-54

Fa pocs dies, en mig d'un matí d'intensa pluja a Berlin vaig tenir ocasió de veure la polèmica portada de la Revista "The Economist". Els pensaments, la preocupació, la reflexió ètica sobre el periodisme, l'especulació de futur... tot es va amuntegar per enèsima vegada al meu cap. La pluja seguia caient amb força aquell xafogós matí d'estiu fastiguejant tota possibilitat de fer fotos. L'única alternativa que hi havia era seure en una cafeteria d'estil bohemi, propera a l'Alexander Platz, al caliu d'una agradable conversa a la que varem posar comes i punts amb una gerra de cervesa de blat.
En un moment de silenci em va venir al cap aquesta foto que li vaig fer fa uns anys a pescador solitari del Llac Inle a Birmània. Crec que el que més vaig evocar en aquell instant va ser la sensació de solitud serena, d'aïllament, de manca d'informació que potser sense que ell ho sabés el feia ser més feliç. És evident que no te res a veure pescar fotos amb una reflex en una ciutat cosmopolita amb pescar peixos amb el peu en un llac de l'Orient llunyà. Però a vegades, els moments que perdem de feina els regalem als somnis, que ara per ara conserven l'IVA al 0%.
La pluja va seguir caient una bona estona sobre Berlin.

Exposició Bach a Toulouse

© Araceli Merino, bust de J. S. Bach a la Nikolaikirche, Leipzig, Alemanya 2011.

Olympus E-3, Zuiko 14-54

Els passats dies 9 i 10 de juny vaig tenir ocasió de projectar en diferents horaris un dels meus treballs fotogràfics titulat "La Route de Bach aujourd'hui" (La Ruta Bach avui) en el marc del Festival "Passe ton BACH d’abord!" de Toulouse (França). Un prestigiós festival de música centrat en l'obra del compositor Johann Sebastian Bach (1685-1750), que organitza l'Ensemble Baroque de Toulousse. La meva exposició, projectada en format de diaporama, es va poder veure en diferents passis durant els dos dies esmentats, al costat d'un vídeo protagonitzat pel violoncel·lista Yo Yo Ma a la Cave "Café Zimmermann" (FJT Espérance, 20 grande rue de Nazareth, Toulouse) un espai on els assistents al Festival podien seure a descansar, tot contemplant mostres d'arts plàstiques i les dues vídeo-projeccions simultànies. "La Ruta Bach avui" és una col·lecció de fotografies de l'aspecte actual dels diferents llocs on va viure i treballar el gran compositor del barroc alemany, ubicades entre la Turíngia, Saxònia i la zona hanseàtica a l'est i al nord d'Alemanya. Fotografies que vaig voler que ens mostressin un Bach més proper, imaginat en la seva dimensió humana i alhora veure i recrear aquella llum particular que el va influenciar i el va inspirar.

Cala dels Frares

© Araceli Merino, Cala dels Frares, Lloret de Mar 2011

Olympus E-3, Zuiko 8mm "Fisheye"

La calor ha tornat, de forma contundent, i m'ha agafat immersa en diferents activitats com cursos d'iniciació, de fotografia de viatges i algun encàrrec (encara que menys dels que voldria). És per això que darrerament em prodigo menys per la galàxia bloguera. Però aquí em teniu de nou amb una foto refrescant. La Cala dels Frares és un lloc especial, amb màgia, però no gens fàcil. Després d'un parell de visites amb llums impossibles, a la tercera va sorgir la que esteu veient. De cop he recordat quan un bon amic fotògraf m'explicava que en més d'una ocasió s'emporta uns bocates enormes per matar el temps mentre espera que arribin les bones llums. La paciència acostuma a tenir premi.

Sau, quatre anys després

© Araceli Merino, Pantà de Sau 9-4-2012

Olympus E-3, Zuiko 14-54

Com estant canviant les coses des d'aquella tarda del dimecres 9 d'abril de 2008, en que arran d'una sequera extraordinària, que tots recordem, vaig decidir visitar l'antic poble de Sau. Lluny de mostrar (com en la foto d'enguany) només la característica punta del campanar de la seva església romànica de Sant Romà, la sequera havia fet reaparèxer entre les aigües les restes de les cases que algun dia havien esdevingut un petit nucli rural. Aquelles imatges es van convertir en la lletra capitular que iniciava la ruta d'aquest bloc.

Com cada any hi vaig retornar, per tradició, el mateix 9 d'abril coincidint amb el dilluns de Pasqua. Però també desitjant que, de la mateixa manera que el dijous 10 d'abril de 2008 varen començar les pluges  que van posar fi a una llarga i angoixant sequera, aquesta petita tradició esdevinguda quasi un ritual repetit el 2009, el 2010, el 2011, serveixi com una mena d'auguri per a que algun dia ben aviat retornin la calma i l'esperança per a tots plegats, tan necessària com l'aigua de fa quatre anys.

Després de la sequera venen les pluges i després de la tempesta sempre surt el sol. Vet aquí aquest arbre solitari que, tot contemplant la punta del campanar emergent sobre les aigües, sembla ballar la seva dansa ritual d'invocació als deus de la vida com el sol, l'aigua, el vent... Amb la càmera ens varem sumar al ritual tot sabent que, més enllà de la pluja o la sequera, l'any que ve continuarà sonant aquesta hieràtica dansa ritual i el dimarts 9 d'abril de 2013 procurarem ser allà per deixar-ne constància una vegada més.

Gràcies de tot cor per la vostra companyia d'aquests quatre anys.

Castillo de Tabernas (Little planet)

© Araceli Merino, little planet del Castell de Tabernas (Almería), 2012

Olympus E-5, Zuiko 9-18

Des d'aquesta torre de l'homenatge tenim una vista increïble del desert més cinematogràfic de tota la península ibèrica... el desert del bonic poble de Tabernas, a prop d'Almeria, on s'han gravat uns quants centenars dels anomenats Spaghetti western, entre molts altres films. La fortalesa data del s. XI i aquí es va signar el final de la dominació àrab d'Almeria el 1489, davant dels reis catòlics, poc abans de la rendició de Granada (1492). Eren temps convulsos, com els nostres. Potser per això, aquesta nit (en que fa cent anys de l'enfonsament del Titànic), em venia de gust fer-hi una mirada diferent. A veure si mirant les coses des d'una altra perspectiva al final les aconseguim canviar! Per a bé, clar!

Malecoooón!

©Araceli Merino, L'Havana (Cuba) 2009

Olympus E-3, Zuiko 9-18

Un malecón, en castellà, és un mur de contenció d'aigua. Molt habituals, per tant, davant del mar. Però vaja, el malecón més cèlebre de tot el món és sense cap mena de dubte el de l'Havana (Cuba). Clar que quan vas amb un cocotaxi, amb el seu característic soroll de motor i a tota pastilla, si algú ens pregunta sobre la marxa el nom d'aquell passeig marítim, la resposta no pot ser altra que la del títol de la foto.
Aquest és el tempo del temps que ens toca viure! (Valgui la redundància). Sort que... malgrat tot, no tots els detalls se'ns escapen.

Mirada

© Araceli Merino, Marapurà (Myanmar) 2008

Olympus E-510, Zuiko 14-54

M'agrada Àsia! L'Orient llunyà!
És simple però és així. Tot aquell món llegendari, sempre a l'esguard de la natura, imbuït de la petjada budista, que viu amb una concepció del temps diferent i que encara mostra racons genuïns de bellesa infinita, fa que la mirada asiàtica marqui i convidi al retorn. Països com Myanmar o fins i tot la Xina conserven molts recons genuïns i poc coneguts com Marapurà o la província de Yunnan on els turistes arriben en comptagotes i on encara és possible fer un viatge quasi en el temps, com els antics exploradors, a la recerca de la terra mítica del Shangri-là evocada per James Hilton.

La propera Setmana Santa, del dissabte 31 de març al dilluns 9 d'abril, els amics de Baraka, club de viatges m'han proposat d'acompanyar-los a la Xina, concretament a fer una Ruta fotogràfica per Yunnan.

Lluitant contra els gegants...

©Araceli Merino. Mota del Cuervo (Cuenca, La Mancha), 2010.

Olympus E-3 + Zuiko 9-18

"...Mire vuestra merced —respondió Sancho— que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que, volteadas del viento, hacen andar la piedra del molino....".

(Don Quijote, Llibre 1, Capítol VIII. Miguel de Cervantes)

Ja fa més d'un any que vaig tenir l'oportunitat de fer un reportatge a l'entorn de la terra del Quixot. Tot contemplant l'estampa fascinadora de la silueta d'aquells vells molins retallada sobre l'horitzó vaig entendre la bogeria meravellosa del Quixot lluitant contra uns gegants particulars... si, si... com si fos una mena de fotògraf del nostre temps intentant obrir-se pas entre les aspes del món professional, lluitant a cop de flaix i trípode...! Clar que, els temps son els que son i, en qualsevol moment, aquell cel de plom pot caure (com deia Astèrix) sobre els nostres caps!

"...¡Válame Dios! —dijo Sancho—. ¿No le dije yo a vuestra merced que mirase bien lo que hacía, que no eran sino molinos de viento, y no lo podía ignorar sino quien llevase otros tales en la cabeza?
—Calla, amigo Sancho —respondió don Quijote—, que las cosas de la guerra más que otras están sujetas a continua mudanza...".

(Don Quijote, Llibre 1, Capítol VIII. Miguel de Cervantes)

Feliç 2012!

©Araceli Merino. Fontanals de Cerdanya (Catalunya), 2011.

Olympus E-5 + Zuiko 12-60

El sol s'està ponent, però demà tornarà a sotir.

Sempre ho fa.

De debò que desitjo que sigui per a tothom!

Feliç 2012, de tot cor!

Sereníssima

©Araceli Merino. Burano (Venècia), 2011.

Olympus E-5 + Zuiko 12-60

Sereníssima. Podia haver estat excelentíssima, il•lustríssima... però el destí va triar i a Venècia li va tocar ser una Sereníssima República. Més enllà de les grans masses de visitants que s'apleguen en els carrers troncals de la ciutat, la gran humitat que cala en els dies més freds o la inevitable picaresca derivada de la gran experiència que tenen en el terreny turístic ja des del segle XVI... passejar per Venècia i les illes del seu entorn ens fa entendre perquè l'aristocràcia i la burgesia europea ja hi anaven a passar llargues temporades, més enllà del plaer i la festa, cercant la bellesa en tots els sentits. Sento encara el fred intens i la humitat d'aquella tarda a Burano. El temps semblava aturat i la boira dormia la seva migdiada sobre la llacuna. Com si es tractés d'un adagio ingràvid de Vivaldi, aquell moment solitari i fred a Burano em van fer entendre que és la calma serena. Volia dir sereníssima.

Felicitat

©Araceli Merino. Estudi, 2011.

Olympus E-5 + Zuiko 12-60

Si, ja sé... darrerament no penjo gaire. Els temps son els que son. Potser per això, després d'un dels darrers treballs que acabo de fer, quan ja estava revelant la foto amb el Capture, em va semblar que el somriure de la Isabel es contagiava. Si, si, coses de l'amor, però en qualsevol cas és un somriure que transmet il·lusió en estat pur... i tanta falta que fa, no creieu?

Gràcies Isa!

©Araceli Merino. Estudi, 2011

Olympus E-5 + Zuiko 12-60

Amb la tardor...

© Araceli Merino, llac de Santa Fe (Montseny, Catalunya) 2010.

Olympus E-3, Zuiko 9-18

Amb la tardor vindré per la vora del riu,

pels camps ben plens de boira

i amb galls que matinejen,

quan tot és tan llunyà, que a penes

ens allibera del no-res un horitzó de pluja.

Miquel Martí Pol

1929-2003

2011, A Land Odyssey

©Araceli Merino. Camps de Vicfred, La Segarra, 2011

Olympus E-5 + Zuiko 9-18

Ja em perdonareu la paràfrasi, però crec que estareu d'acord en que l'escena feia pensar en el mític film de Kubrick, encara que l'odissea en aquests temps no la tenim a l'espai sinó a la terra, està clar. De totes formes no vull parlar de la crisi, prefereixo fer-ho d'una comarca lleidatana amb molta força fotogràfica... La Segarra. Ja fa alguns anys que l'amic Joan Porredon, genial fotògraf i excel·lent persona, m'havia fet agafar el cuquet. Les converses i les fotos d'en "Porre", sovint inspirades en la seva terra, han esdevingut la millor ambaixada de La Segarra. Vaja, tota una temptació a visitar-la, sobretot al començament de l'estiu quan una varietat de grocs i ocres mostren la personalitat més crua d'aquesta terra d'aparença esquerpa i silenciosa on antics castells i torres de guaita s'albiren a l'horitzó, en un mar de camps de blat crescuts entre pedregars.

Ararat, símbol d'Armènia

©Araceli Merino. Monestir de Khor Virap, Armènia, 2011

Olympus E-5 + Zuiko 12-60

Noè, després del diluvi, va encallar la seva arca al damunt del cim nevat que apareix al fons d'aquesta foto. A partir d'aquest relat bíblic el poble armeni venera aquesta muntanya com a veritable símbol del que ja fa molts segles és el centre espiritual del seu país. Centre només espiritual, ja que a nivell polític el mont Ararat avui pertany a Turquia juntament amb una bona part del que eren les regions de l'oest d'Armènia. El genocidi armeni perpetrat i no reconegut pels turcs a l'entorn de 1915 (1,5 milions d'armenis assassinats) fa que la contemplació de l'Ararat esdevingui el símbol d'alguna cosa més que un territori perdut. El punt d'observació més proper dins del territori armeni és aquest preciós monestir de Khor Virap (iniciat al s. VIIè), situat al costat de la frontera (infranquejable) actual i a 15 km de distància de la muntanya de Noè.

Port de La Valleta

©Araceli Merino, panoràmica del Port de La Valleta (Illa de Malta), 2009

Olympus E-3, Zuiko 12-60

El port de la petita vila de La Valleta (Valletta en anglès) capital de l'illa de Malta és un dels punts neuràlgics d'aquest país ubicat en el cor del mediterrani entre Itàlia i Tunísia. Terra de pas, a qui els segles han forjat el seu caràcter defensiu i el pas de diferents ocupants li han conferit una personalitat eclèctica, pròpia, avui esdevé peculiar, atractiva però també desconeguda per a molts. Independent  de la Gran Bretanya des de 1964, l'illa de Malta té la densitat de població més gran de la Comunitat Europea de la que en forma part des del 2004. Disculpeu el caràcter enciclopèdic d'aquest comentari ja que de la foto poques coses més puc dir. El moment parla per si mateix.

Indolència

© Araceli Merino, prop d'Anjum, Friesland, Nord d'Holanda 2010.

Olympus E-3, Zuiko 12-60

Després d'un curs intens on sovint el desànim ha creuat camí amb el moment no pas gaire fàcil que ens toca viure a tots plegats, ha arribat l'hora d'obrir un parèntesi, encara que sigui més breu del que voldríem. Les vacances en que mentre el cap pentina el desori que deixa els curs que s'acaba, la calma permet agafar la càmera per recrear nous paradisos a través de l'objectiu. El curs que ve ens portarà nou reptes, segur, però ara tan sols és moment per deixar-nos gronxar en la més profunda i absoluta indolència, només trencada pel clic de l'obturador.

P. D.
Sé que us dec moltes visites!
A veure si durant el mes d'agost em vaig posant al dia.

Ermita

©Araceli Merino. Ermita del Castell de les Sitges, Torrefeta i Florejacs (La Segarra), 2011

Olympus E-5 + Zuiko 12-60

M'agrada el cinema però us he de confessar que no sóc gaire aimant dels Westerns. Però ja fa molts anys que vaig tenir ocasió de veure "Centaures del desert" de John Houston. Des d'aleshores sempre recordo aquelles imatges d'escenes interiors amb les portes obertes per on entrava la llum i el paisatge de fora... sempre les he imaginat com una mena de símbol d'afany de llibertat!

Avui ja he oblidat l'argument de la pel·lícula però fa poc, en veure la llum que entrava a través de la porta d'aquesta petita ermita abandonada, se'm va fer inevitable reviure una vegada més aquella antiga sensació.